I de què va això del ioga?

(Nota: a partir d’ara, aquest blog combinarà texts en Català i Castellà de manera arbitrària)

Tot i que associem el ioga amb la realització d’exercicis i postures per a corretgir problemes físics i/o sentirnos més sans i relaxats, aquesta disciplina milenària, és originàriament un «punt de vista» (dārsana) que pretén la comprensió de la realitat i l’emancipació de l’esperit respecte la matèria, a base d’esborrar les impressions mentals (samskāra) per aconseguir aturar els processos mentals trovant la éntasi contemplativa (samādhi). Un cop la ment s’atura (nirodha) esdevé la llum diàfana de l’auténtica consciència testimonial o contemplativa (drastr o ātman) emancipada per fi de la foscor material. Segons aquesta escola de pensament (el sāmkhya: la filosofia que fonamenta el yoga dels yogasutras), els entrebancs (klêsa) per aconsegui això que són 5: aferrament a la vida, repulsa, atracció, ipseïtat i ignorància, s’estructuren de manera q la ignorància (avîdyā) és directament la responsable dels demés entrebancs, és a dir, és un problema d’ordre epistemològic (tema del coneixement), cosa que, efectivament, comparteix amb els budistes. En resum «ignorem» la nostra auténtica naturalesa i la fonamentació del món, cosa que el camí de l’ascesis ióguica, assegura solucionar.

Probablement, el que més trovareu «por ahí» és que, el ioga, és la unió del cos la ment i l’esperit, però això només pot respondre al mètode (posant atenció, hom sent que posa tot el ser en l’acció) i no a l’objectiu. Segons el ioga clàssic, és tot el contrari. Ioga es l’emancipació o alliberació (moksha) de l’esperit respecte la matèria. El problema es que, durant la història, s’hi han afegit idees del Vedanta i, finalment, pseudometafísica i new age. No sé si serà l’excés d’eclecticisme el que ha provocat el triomf del ioga importat d’UUAA que promulga un ioga ja-no-espiritual.

Tu que creus?